Terrorisme

Els adjectius que li anem posant a tot allò que anem fent indiquen què pensem de la circunstància viscuda. La riquesa lingüística de cadascú pot ser una pista de com és la persona, l’expressió oral serà una continuació de la capacitat d’assimilar una vivència determinada. L’anàlisis que pot fer una persona sobre una situació, sensació, viatge, obra d’art o traïció serà percebuda per hom de manera ben diversa, segons la capacitat de reflexió, assimilació i aprenentatge. L’educació, estúpids (a qui no vol escoltar mai i diu allò tan espantós “jo sóc així”), és l’educació i les circunstàncies, els estímuls rebuts que formaran la capacitat d’abstracció i aprenentatge, i finalment aniuran formant a la persona. Traumatitza comprovar com és una lluita perduda, comprovar com la societat s’ha conformat amb el que li ofereix un sistema que ens fa presoners dels seus interessos i dels límits establerts perquè el ramat d’homo sapiens sapiens no sigui capaç de sortir de la inèrcia que ens ha aniquilat a tots. Arriba un punt a la vida on l’adult no es preocupa per res més que per acumular i per la comoditat dels seus éssers estimats, com si no existís ningú més. Serà que no donem per més? La inconsistència que ens comenta Vonnegut, referida a la limitació que tenim per progressar amb continuitat sí la trobo prou raonada i fins i tot evident, però cada dia estic més segur que el mal de tots els mals és aquest sistema de corruptes i hipòcrites mal anomenat democràcia que ens l’han imposat perquè diuen que assegura la llibertat per tothom quan no és més que el remei menys dolent que han trobat els poderosos per dominar i sometre’ns a tots a la dictadura del consum i de l’angoixa per sentir-nos atrapats en unes regles del joc que ens estresen i ens condicionen de manera subliminal i directa alhora a gastar per ser feliços. I ho han aconseguit, la majoria està convençuda que per això treballem, per donar-nos algun caprici idiota. PER QUÈ NO ENS HAN EDUCAT PER LLEGIR I COMPRENDRE? Perquè no interessa, és més, si ho fas de jove et diran rebel i que tens inquietuds, però si segueixes per aquest camí no marcat quat et fas adult, et diran que ets un immadur, un amargant, que sempre estàs enfadat, que perds els temps amb cabòries inútils, etc…La majoria passaren de tu, no voldran maldecaps. Serà complicat trobar gent amb dubtes i ganes d’anar més enllà; i cada dia serà més difícil trobar-ne “d’immadurs” i més fàcil trobar madurs ignorants i plens d’anècdotes insuportables. La maduresa és el moment de la vida en el qual un accepta i és més, es sotmet definitivament a les normes establertes sense discutir ni una sola coma de les diferents imposicions. La civilització xucla l’energia i fa baixar el cap. Des de petit ens han ensenyat que no hi ha alternatives, que no hi ha societat millor que aquesta, que té errors i carències, que els que guanyen tenen i els que perden no tenen, i que per guanyar el que cal fer és anar a l’escola, estudia i/o treballa, treure’t el carnet de cotxe, surt, trobar parella, crear una llar i una família, dubtar només alhora de triar una marca i mai del que t’han ensenyat i vigilar amb els perdedors, és adir, els que no han triat el teu camí de vencedors i triomfadors. Parlar des de l’autoengany, tenir l’autocnvenciment que la casa i la família i no pensar en res complexe és la vida. Si ets ric (ho entenc com no haver passat mai gana), t’educaran per gastar i tenir sempre coses noves que et dibuxaran una felicitat fictícia a base de consum inútil, t’apaludrian per aprovar examens i per parlar anglès, et riuran els acudits més imbècils i crearan un ambient tan irreal com fals. Si ets pobre et diran que no tindràs cap dret si no ets ric i consumista. La hipocresia i la falta de valor per ser honest i ser capaç endintrar-se en un mateix i la realitat tant destructiva a tots nivells que estem visquent, sense excuses ni lamentacions, ja formen part d’aquest bucle inalterable  i imparable, que ni per les paraules ni per reflexions s’aturarà mai. Fem oïdes sordes a les paraules que intenten trencar una armonia tan falsa com malèfica. Parlem de què passa amb l’educació, de què passa amb les injustícies, de què passa amb el jovent, de com tractem a la gent gran, de com estem contaminat el medi ambient, com ens carreguem el planeta, de com d’agressiva és la gent, de la violència i tensió que es palpa en la gent, del consum d’aigua, de les guerres, de la ignorància, de la falta de cultura, dels excessos i la falta de seny, de la falta d’amor, de la falta de tranqulita i de pausa, de la falta de lectura i de comprenssió oral i escrita, del mal que fa el progrés exagerat de la tecnologia que ens fa ser els seus esclaus, d’una economia que només vetlla pels fills de puta de sempre, de la manca de recurssos per combatre tots els problemes que han anat apareixent sense remei ni ganes per ressoldre’n ni un. Hi ha múltiples debats sobre la quantitat de conflictes que difivulten el dia a dia, se’n parla obertament de tot, d’acord, però per quan un debat seriós sobre el sistema i sobre l’autoengany? Quan un debat de que amb aquest sistema, amb aquests valors l’únic progrés que hi haurà és el que tenim ara, el de la destrucció de tot el que toquem? Posem un exemple banal i molt típic per entendre’ns: Tenim els pares que van d’humils i respectuosos amb la natura i amants dels animals, afirmen cuidar el medi ambient i criar a la seva filla de manera correcta: amb tot el carinyo, si els pares no llegeixen, no escolten música (MÚSICA, que quedi clar), no van al cine, no parlen de res més que de la TV o de tendes, no fan preguntes ni creen inquietuts, dubtes al fill/a, no estimulen qualitativament el seu fill/a, si van en cotxe a tot arreu, mengen verdura un cop per setmana, van al zoo a veure animals engabiats, van a Eurodisney, porten roba de marca, el nadal és sinòim de llençar la casa per la finestra, el fill/a quan ha volgut una cosa li han comprat, vol internet amb una dotzena d’anys PERQUÈ A L’ESCOLA LI DEMANEN, té mòbil, quatre consoles, etc…Com pot ser que una família d’aquestes característiques es pugui arribar a pensar que fa les coses prou bé i que està educant a persones que ajudaran a construir una societat més lliure i en definitiva un món molt millor? Siguem honestos: la gent vol comoditat i comprar-se coses, no vol res més. que no ens vinguin després que si eduquen de la millor manera, que la gent malgasta diners però ells no, etc…La gent no vol progressar, perquè no en sap, perquè no li han ensenyat, perquè cal un esforç i perquè sempre és millor i més fàcil barallar-se amb els altres, criticar els altres, que fer-ho amb un mateix. Insisteixo, si la gent no crea un hàbit de lectura diària, d’educar-se dia a dia, de fer l’esforç de superar-se i de lluitar amb un mateix per ser millor, doncs els problemes que observem avui en dia es faran cada dia més grans.

La vida està en llegir, culturitzar-se i aprendre, en gaudir de Jack London, de Kurt Vonnegut, de Ray Bradbury, de Aldous Huxley, de George Orwell, de Woody Allen, de Andrei Zvyagintsev, de Quim Monzó, d’empapar-se d’art i cultura, i no per ser un pedant i vacil·lar els altres, no, és compartir idees, coneixements, créixer per dintre i ser millors cada dia, poder riure i parlar de tot sense pors. Si no hi ha llibres, no hi ha història, no hi ha memòria, que és que sembla que passa actualment. No hi ha criteri, cadascú té el seu, que no és altre de “jo vaig a la meva i que donguin pel sac als altres”. Com fan els anteriorment esmentats, com fan els més llegits, dicutir i pensar, intercanviar coneixements: no ho fan per anar de llestos, ho fan perquè és vital fer-ho; l’angoixa neix de no anar més enllà, de l’aburriment que suposa ser un número més que només serveix perquè l’estat de torn et buidi les butxaques i t’exploti fins arribar a una jubilació, sinònim de que ja no serveixes i que com a tal et pagaran una misèria per divertir-te i oblidar que passaràs la fí dels dies com una deixalla (o una deixalla dorada si has sigut un gran emresari); l’agonia de viure de la quantitat i no de la qualitat, l’agonia de viure per gastar i pagar i no per respirar i aturar-se en qualsevol moment del dia i gaudir de l’amor compartit per existir i poder riure i abraçar-te a persones que sí volen preogressar i oblidar els maleits diners. Poder sortit al carrer i no trobar-te en un laberint de mediocres amb cotxes enormes que només volen aparentar, si no una humanitat que vol gaudir de la natura, de la cultura, de la humiltat i la prudència, de ser tolerant i respectuós; saber que sí que hi ha un grapat de problemes, però que la gent s’ha posat a treballar i a conèixer, que no només estem per parlar de com d’impressionant és el moble o el viatge o la tenda de sabates, no, que del que es parlarà és de com ser lliures de veritat, perquè el coneixement, la prudència, la reflexió, l’aprenentage, saber que no sabem res i que hem de viure per assolir cada dia més vivències, aventures i aprenentages, que els diners són les cadenes que ens fan témer per tot i que no ens permeten obrir els ulls i sortir de la mentida que han imposat de forma cruel i salvatge per tenir el ramat ben controlat i sense capacitat de creart alternatives. El món és així perquè volen que siguem esclaus d’unes normes que segueixen els interessos de les empreses, dels negocis i de la crueltat de la que s’alimenten l’ésser humà d’avui en dia. Saben que sense educació ni cultura la gent serà competitiva i s’estarà comparant amb els que més tenen, que no dormiran perquè voldran més diners i allò que el veí té i un no té. Aquesta serà la meta de la majoria: tenir cada dia més i més coses, en proporció a la ignorància que ja s’ha apoderat d’un món que tendeix a l’autodestrucció i a l’enriquiment dels més rics. Som tan ineptes que no ens adonem de res? Per què hi ha poques biblioteques, poques llibreries i tanta publicitat i tant espai per botigues? La resposta és evident: interessa crear idiotes i monstres consumistes. Aneu a la porta de qualsevol escola i mireu les bambes dels nens i els ulls dels pares. És depriment, perquè mai escoltaran una altra cosa que no sigui una conversació sobre una compra o un anunci o qualsevol cosa elogiant la societat de consum. Com sempre diuen els submissos: “M’he comprat…” o bé “Vull…”. De veritat que estem conformes amb una vida basada en la riquesa material, en l’aparença i en obeïr i seguir unes regles del joc tan repressives i injustes? Realment no volem aspirar a l’autèntica llibertat? Volem un món on tot sigui barreres tant físiques com morals estúpides i que vetllen pels interessos d’una minoria cruel? Estem d’acord amb lleis que només serveixen per recaudar diners per la classe política? Hem de seguir obeint a caps aborregats que no tenen més cultura que la de la universitat i la de la TV? No estem farts de l’avorriment que suposa el dia a dia d’una ciutat que tot són diners i més diners? Volem un món en el que per viatjar et despullin? Ens està bé que una part del món es mori de gana i mentre l’altre meitat pateix sobrepés? Qui són realment els terroristes? A mi no m’enganyen.