Ben cremat

S’acaben les festes, no les del Nadal, si no les meves. Penso en el dilluns, sí, la maleIda oficina, nucli d’aquest sistema podrit. Em repeteixo massa, però és insuportable anar a un lloc on només et paguen. Una feina sense cap interès. Avorrida i trista. Avui és 5 de gener i no hi ha res a celebrar. Els desgraciats que siguin monàrquics sí estaran contents. Serà perqué entre tots li pagarem la festa d’aniversari que celebra amb 400 paràsits al seu palau. La monarquia apesta, i la seva gent encara més. Quin IRPF tindrà en Juanqui? I els seus fills subnormals? No ho sabrem mai. En canvi si sabrem com ens dóna pel sac hisenda cada any

L’altre dia parlava amb un advocat sobre aquest àngelet de l’estat de dret anomenat IRPF. Em deia que tenia el que em tocava, és a dir, el mateix que el del Ronaldinho: un 24%. Aquest paio guanya una barbaritat, i com que en aquest país es cuida només als millonaris, doncs la retenció dels grans futbolistes està regulat. Per entendre’ns: si guanyes 23000 euros bruts a l’any i no tens res que et degravi, et retindran el mateix que a Guti. Quina ràbia, oi? Sí, molta, però després cap a El Corte Inglés a mirar rebaixes. Si no donem per més, senyors, som titelles que no vol lluitar amb la realitat, per la mala educació rebuda. Tot ho tenen controlat. Ens inventem la nostra vida, la pintem del color que interessa, i cap endavant. Parles amb gent i la majoria et diu que no val la pena pensar en segons què. En què val no val la pena pensar? En el que suposa massa esforç. Fenomenal. Ara resultarà que la vida és riure tot el dia, anar saltant d’alegria pel carrer perqué estem contents per tot el que ens envolta, riure de qualsevol banalitat i ja pensar que tenim sentit de l’humor i donar gràcies a polítics, empresaris i periodistes per fer-nos sentir tant bé. Per fí hem aconseguit la felicitat que tant desitjàvem: la vida és meravellosa, tot va bé i el rei és etern. Cada mes donem més de la meitat del sou al banc i és fantàstic. Qué bonica és la ciutat i el seu formigó encantador. Tots els edificis iguals, la polució, contaminació, autobusos, cotxes cada dia més grans i més buits, és glòria pura. Hem d’estar contents, perqué el porgrés existeix. els que més tenen més tindran i menys cervell demostresn, els que menys tenen cada dia tenen menys de tot; però ben contents, que com no ens enterem i no ens volem enterar de res, és perfecte.

Si ho tenen ben muntat els cabrits. Està tot lligat i ben lligat. Des de l’educació, on ja ens preparen per ser zombies consumistes fins arribar al dia a dia a casa, amb pares ineptes que si no posen la televisió es posen a cridar per tot, a barallar-se i quan tenen l’opi encés es relaxen i s’acomoden al sofà. Tot és avorrit i previsible, però ja va bé, així no tenim maldecaps. Ara està de moda parlar de l’spa, dels massatges, de viatge als EUA, i de donar-se-les de que sí tenim consciència social perqué hem llegit el diari, perqué posem la creueta de la casella a una ONG o perqué ens gastem 5000 euros en un viatge a un país, on pobrets, no tenen res per menjar. I sobretot: prohibit parlar de polític, economia o de qualsevol cabòria perqué et faran callar.