Víctimes

El victimisme ja no sé si és un defecte innat, o si és el resultat d’aquesta soceitat tan competitiva i envejosa, o si senzillament hi és sempre i punt. Qué faríem sense el victimisme i l’enveja? DE qué es parlaria si no és per fer-se la víctima, criticar a l’altre? Sempre fotem les culpes als altres i mai fem cas a la paraula responsabilitat. En definitiva, és més senzill fer-se la víctima que fer autocrítica i dialogar amb un mateix. No afrontar la realitat sempre és més senzill que ser honest i dedicar-se a lluitar amb un mateix per millorar. I és més senzill per què sí, per educació o per la insuportable inconstància de l’ésser humà.?

El victimisme viu de l’enveja i del no saber ser feliç amb el que tens o t’has guanyat. El sistema capitalista crea diferències injustificades. Molts són els que acaparen els béns, les propietats, i els que a sobre especulen per reduïr mes el cercel de patètics que viuen per treballar i per tenir més diners. No saben fer res més, i la seva adrenlina viu dels números. Són síntesi pura: dners i prou. Karl Jaspers ens deia que hem d’acceptar que si un téun altre no tindrà. Superar el sentiment de culpa, acceptar les condicions amb les que conviurem tots són dures…però quan ets un neoliberal, ni Jaspers et vé al cap ni cap tipus de compassió. Els hi encanta guanyar i progressar (per ells progressar és que cada any els números siguins més alts) ´. És divertida la parula progrès en aquests temps d’ignorància que corren. “Ha progressat molt en Manel, està fent moltsa calers” “I de cervell com anem”, donen ganes de preguntar. Però clar, humor i veritatsestá prohibits desde fa anys. PEr tant, els que critiquen el sitema però !oh, sorpresa! es despesperen i somien per tenir més del que tenen aprofiten el victimisme i l’enveja per sobreviure. Aviam, si estàs en contra d’acumuloar, per què et dediques a acumular? Això m’ho pregunto cada dia. El problema és la sinceritat amb un mateix. Qui sóc? qué vull? Acceptem el qué som, el que tenim. I si t’encanta acumular, no val després queixar-se de com està tot i criticar a qui pot seguir sent un idiota que dia sí dia també se’n va al cada dia més infecte passeig de gràcia a fer de millonari…am bla targeta de crèdit. “Qué horeteres aquests amb abrics tan cara…” i després són els primers en gastarse mil euros per nadal i no arribar ni a finals de desembre sencers. No ho entenc, sí entenc la inconsistència innata que tots hem d’educar i que es camufla en falta de personalitat, mentides, enveja, victimisme i consum desorbitat. “Què hi farem?Per Nadal ja toca gastar massa”. Un gasta el que vol, ja n’hi ha prou de ser tant i tant incongruents, perquè aguantar a un que sempre es fa la víctima, que sempre critica, que sempre té enveja ha de ser impossible, no fotem. Necessita un curs accelerat d’autoestima i de gaudir. Un altre tema és “m’ho he guanyat jo sol, quin patir de vida, no m’ha regalat res…” Doncs clar, a qui li regalen? La normalitat és aquesta. L’anormalitat en tots els sentits possibes són els que comencen a treballar amb 28 anys, els que mai treballen, els que mai tene responsabilitats, els que mai han rebut una bona patada a les parts, els que no han anat mai a un funeral, no fotem. I l’anormalitat és només pensar en tenir més i mai estar content. Pots estar desquiciat per aquesta societat, pel món en general i crear debats interessants, però mirar-se el melic i compar-se sempre amb els altres, queixar-se per vici per banalitats i traspassar el mal rotllo els altres amb un victimisme barato, és tan patètic.

Els que són sincers es barallen contínuament, amb sí mateixos i amb els altres. Estaran sempre amb cabòries, perquè cada dia és més al·lucinant i imparable el victimisme, l’enveja, el mal rotllo, la falta d’autocrítica, la falta d’humor i la malèfica ignorància.Són invencibles perquè ja no pots parlar amb ningú, no escolten i no pots dir mai el que penses. Tot tan políticament correcte, tot tan aburrit i tan previsible, que ja han guanyat la partida. No em digeu que no es nota amb els polítics, a la feina, arreu on vas. Mentides, pel·lícules varies i ningú sent sincer, ningú fent autoparòdia, ningú rient…Ens donem massa importància i deformem la realitat per poder suportar el dia a dia. Hem caigut a la trampa del sistema: enganya’t i aguantaràs.