Els idiotes

Quan miro una pel·lícula intento comprendre i entendre què passava pel cap del director quan ens mostra un encuadre determinat, quan introdueix un diàleg, un flashback, etc… És adir, qué ens està dient el director de l’obra. No oblidem que l’art en general passa per una època bén negra, i és freqüent anar al cine i trobar-te amb “vídeojocs” com REC, on dos viciats de les consoles s’han juntat per fer un “passapantalles” espantós per ridícul i previsible i sense un mil·límetre de profunditat. Els Lumière es van adelantar més de cent anys amb allò de que el cine és un art sense futur. La gran majoria de pel·lícules són productes efímers i amb una intenció descarada de vendre molt en el present i passar a l’oblit en pocs mesos. Res de consistència, res més a oferir que 90 minuts de passeig per la mediocritat del director de torn. De fet, ofereixen el que està a l’alçada del gran públic, no ens enganye. Pensem en exemple com Redacted, la 27a pel·lícula de Brian De Palma…en tres setmanes esborrada del mapa de Barcelona, amb l’excepció de l’Icària. És una pena, però es va al cine a veure imatges i res més, per tant, dibuixets, por, comèdia tonta o espanyolades, i cap a casa. El que trobo molt meritori és que tothom en sap un niu sobre l’art de les imatges en moviment, un servidor el primer.

Del que volia parlar i encara no ho he fet, per bocamoll, és dels actors dolents, com per exemple Sean Connery, Tom Cruise, Brad Pitt, Mark Wahlberg, Andy Garcia, Kevin Costner, Richard Gere, Charlize Theron, Nicole Kidman, Mel Gibson, Cameron Diaz, Demi Moore, Angeline Jolie, Matt Dillon, Ben Affleck, Jennifer Lopez, Salma Hayek, Katie Holmes (aquí ja estem baixant el nivell excessivament) …i tants i tants altres mediocres que cobren barbaritats gràcies al paladar del públic. Són estrelles. No són artistes. El seu nom ja és suficient pel criteri de la massa que va al cine a passar una tarda distreta. Mires The departed i quan apareix en Wahlberg s’acaba tot: El paio a totes les pel·lícules fa el mateix paper: desde Boogie nights (quin regal li va fer Paul T. Anderson amb el persontage de John Holmes) fins a El planeta de lo simios, és el mateix sempre. No és difícil imaginar com serà ell en la vida real: com és en totes les pel·lícules. Quedi clar que hi ha pelis on surten aquestes estrelles que estan bé, perqué quan el personatge s’adapta a l’actor (mai a l’inrevés, per això són dolents), doncs queda bé. Per exemple en Sean Connery a The untouchables of Elliot Ness, fa de “poli veterano y sabelotodo con moraleja” i ell s’ajusta al pesonatge, ja que fa de Sean Connery. I Tom Cruise? Ja ric, perqué a La guerra de los mundos, està a totes, o a El último samurai, és tan senzill imaginar com és a la vida real… Apareix a bones pelis, sí, però ha de fer un personatge que s’adapti al seu cretinisme, per exemple a Magnolia, on fa el seu millor paper, ja que fa d’ ell mateix, és a dir, de “fantasma”. O Matt Dillon a Rebeldes, o Brad Pitt a Babel. Si parlem de Nicole Kidman, es salva a The hours, fent un personatge dèbil però fort, com pot ser ella; Charlize Theron pobre, és tan dolenta…No em digeu que Monster no és per descollonar-se…i li van donar l’Oscar. Això és estimar el cinema. Sí senyor. El gran públic que tantes pelis mira no recorda el nom de Sid Haig, de Bill Moseley, de Lazar Ristovski, de Konstantine Lavronenko, de Giorgio Passotti (per cert, igual a Joel Joan), i de tants altres actors que aparèixen en pelis que passen de llarg per la ciutat, o que duren dos dies. Si a la gent li agradés el cinema, els coneixeria. Si vas al cine cada setmana per passar l’estona, ja és un altre tema. Evidentment, sí, que cadascú faci i es pensi el que vulgui, sí, que opini, i tant…però ja ens entenem. La reflexió podria ser una altre: la gent s’adapta millor a pelis fàcil, a personatges previsibles, a actors mediocres, a directors previsibles sense bagatge cultural ni referents importants per la cultura, a trames aburrides i òbvies, a muntatges lineals, a històries amb engany per sorprendre de forma barata,… Cinema de merda, art en decadència, cartellera horrorosa.

On és Davide Ferrario? O Andrey Zyagintsev? o Paul Schrader? o Hal Hartley? o Brian de Palma? o Terry Gilliam? Estrenen i duren dos dies, això si algú compra el film per distribuïr. Ara reslutarà que Fran Oz és massa, o que el cinema el salvarà Peter Jackson. home, el cinema no, però quan estreni, arrassarà, clar, que és el que importa i interessa. Estem en un moment on es busca la comoditat en tot. Veure el panoli del Cruise, el tómate, llegir Dan Brown, tenir-ho tot controlat, no tenir maldecaps ni anar més enllà que el que se’ns presenta davant dels nassos i endavant no li donem voltes a res. Al final tot serà com un parc d’atraccions, i cada dia més car. No anem enlloc. I així ens ho recorda l’Eulàlia Solé, sociòloga amb columna a La Vanguardia. La banalitat en el dia a dia, en l’oci, en l’art, és una fabrica d’ idiotes. I aquesta és la finalitat de la democràcia: crear llibertat fictícia i idiotes fàcils de controlar. Per tant, si ja tenen la societat que volien, que baixin l’IRPF.