La púrria va a l’oficina

Aixecar-se pel matí ja pensant en l’oficina. Aburriment que abruma i deprimeix. Sí, tantes coses bones que tenim, sí, amor, salut, d’acord. No oblidem que ni salut ni amor estan a les nostres mans. Ni la feina ni el que cobrem!! Un cop llevat intentes veure el sol per molts núvols que el tapin. Un animal a casa sempre ajuda a veure el sol. La seva honestedat, la seva immediatesa, la seva naturalitat són inspiracions divines. Com aniré a la feina? Sovint m’hi apropo en bici. Fa fred? Si estem a Barcelona què collons ha de fer fred. Ja t’ho creus què en fa, tothom té fred. Oficina, calefacció al màxim perquè puguis anar amb samarreta i per mail et comuniquen que col·laboren amb el canvi climàtic. Un ho veu com estúpid, la majoria ho valora favorablement. La majoria no coneix a Pilger. Per tant, amb samarreta a sota. Ja comencem el dia a l’inrevés. No dóna ni temps pel got de suc, ja amb prou feines he sortit del llit. Ja faig tard, i si passo de la malèfica oficina? No és l’edifici, evidentment, és el conjunt de cossos amb cervell, bé, en teoria amb cervell incorporat, que deambulen sense cap altre meta que dir sí a qualsevol ordre establerta. No dubtar mai com ara fair en anar o no a la merda de feina que un té. Sí, tinc feina, fantàstic. Tinc un horari magnífic. N’hi ha prou? Per molts sí. En un país amb sous ridículs per estar amb l’euro malvivint, ja parlarem. Aniré en bicicleta, aviam si avui m’atura un poli i em diu que no puc anar per la vorera. Ridícul. Societat infantil i falsa. No fumis! No beguis! No et moguis! És un miracle poder anar en bicicleta per aquesta ciutat d’impostors i de cotxes enormes. Algú ha reflexionat en el tema dels cotxes enormes? És evidentment l’aparença imprescindible en una societat cega i buida. La ceguera amb ulls oberts. Tot gran, així ningú se n’adona de que sóc petit. Arribem amb la bicicleta, i ara no tinc parking de bicis, en una ciutat tant verda. A cagar la via, a la farola i llestos. No molesta, per tant, a la merda la llei dels verds. Edifici enorme, em menja i em porta cap ala quarta planta. L’infern a l’àtic. Cafè en mà, les mirades són indiscretes. “Entra amb cascos”. Sí, i tu treballes amb cascos li diria. Serà burra la gent, ho sento. Estem a dintre, ja sentats i algun idiota celebra la derrota de Chàvez, i no m’emprenya la celebració, m’emprenya que si la celebració vé d’una persona que no sap ni qui és Julio Borges, ni sap res de Chàvez, ni sap res de política, defensa el rei d’hispània, defensa l’aire acondicionat, els cotxes, les empreses, el capitalismo, l’euro, és a dir, defensa el que mai defensaré: la derrota del poble i de la igualtat. Potser coincideix amb el seu aniversari, seré amargant. I celebra ser ignorant, en definitiva. Prou! Infern a la 4ª planta. Dia de Sant Esteve, demanant voluntaris i de mala manera. Capten la sensibilitat del client, però la sensibilitat del treballador que se’n vagi a prendre pel cul. Aquesta és Barcelona. On tenim Finlàndia? I Amsterdam? Berlín? Ens quiexem sempre del que no tenim, sóc humà i idiota. Ho som? On tenim l’exigència, la disciplina, la cultura, l’educació? En aquest país mai n’hem tingut. És depriment. Patètic. És un país de merda, i llestos. I donem la cara per una indesitjables que s’han pujat el darrer any un 33% del sou? I lluitem per uns objectius que sempre cumplim per después tenir un 20% d’IRPF? I defensem una companyia que afirma lluitar pel medi ambient i no recicla res i no avisa a la gent alhora d’imprimir sense control? L’oficina és el motor d’un sistema estúpid, injust, que defensa els pìlotes, els xupatintes i els idiotes. I sí, desgraciadament, estic en una oficina de gent que no veu més enllà del que passa a un pam de la seva mediocritat. I amb un idiota que es queixa en un blog sense cap lluminositat.