Sopar? Només 40 euros

Resulta curiós comprovar que molta gent té com afició parlar de menjar, restaurants i sortidetes en general. Sí, i de futbol i de “cotilleos”, sí…però a mi el que em fa gràcia són les conversacions sobre el menjar. “Ahir vaig anar a sopar a un lloc fantàstic, sí sí, moooolt bo. Mira, vaig menjar una manida, espectacular, molt mona, els plats i el cobert, preciosos, per cert, molt bén decorat i super amables i servicials…total, de segon un llobarro amb una salsa de coco i unes fulles de canonges amb una mica de sèsam amb unes verduretes brassejades i van venir i m’ho van flamejar tot…no, el postre me’l van flamejar i tot acompanyat amb un vi, de veritat, un vi, boníssim…no sé quin vi era..Total, nena, 36 euros per persona, molt bé molt bé de preu, i molt bo, deliciós. Mira, aquí tens una targeta, hi vas i ho comentem. I no facis cap broma, no te la jugusi. to ha de ser seriós i trascendental.

Aviam, qui aguanti aquests diàlegs, primer hauria de rebre un premi. Després, hauria de ser prou ràpid per gravar-ho amb un telèfon o mp3 per poder riure eternament o fins i tot fer una petita venjança. Posar-ho als canals de l’empresa perqué ho senti tothom i adonar-se que al final tothom aniria a la taula de l’epert en restaurants a demamar-li la direcció. I tant que seria així. Riuríeu tres i tota l’empresa en canvi estari molt interessada en el llobarro. A mi o em falta paciència, o em sobra mala llet o no ho sé, de debò, però quan algú em comença amb el tema del menjar, a mig discurs em vénen ganes de dir-li, i tallar el rotllo: Saps quanta gent mor de fam cada mitja hora?Saps quanta gent passa fam ara? Li diria amb unes ganes. I em diran demagòg. No, estadista. Li haig de suportar la brasa al paio/a sobre menjar i restaurants i a sobre preguntar sobre la guarnició? Mira, millor demagòg si és el cas que ser un cretí. A mi que m’importen els restaurants i la mare que els va parir, de veritat. De debò les conversacions són dignes d’estudi. Som el que parlem, que en definitiva és que pensem? o qué som? El que ens preocupa, el que ens omple, el que mengem també, però sobretot a qué dediquem el dia a dia. I que cadascú parli del que vulgui, clar que sí, però després no ens preguntem per què tot va del revés si segurament els polítics tambés estaran tot el dia parlant de restaurants, pensem que hi van a mil al dia, de futbol, sempre n’hi ha de polítics a les llotges, i de poca cosa més, més o menys del que parla tothom. Del que faig, del que guanyo, d’on menjo, de la peli de torn…i un altre cop de restaurants i menjar.

El que vull dir és que és un aburriment, de veritat. Allà on vas menjar, futbol i feina. No tenim res més a dir-nos, no tenim res més a pensar, ho afirmo, perqué d’aquesta manera ens entretenim i procurem no tenir maldecaps ni discussions. Conversacions còmodes, àgils i demà serà un altre dia. A mi em molari riure’m de l que em parla d’un restaurant, de veritat, llavors sí que ho acceptaria. Poder riure de tot i tothom, començant per mi, llavors parlaria de tot, sens embuts. No seria millor, i amés disfressats. Va avui em disfrasso de Robespierre, aniré a la feina i em partiré el cul de tot i tothom. Seria collonut. Va, demà ho provaré, ja us explicaré si l’enciclopèdia de restaurants no em clava un boli a l’ull per riure del seu llobarro.