qui és el “raro”?

Qué raro! Quantes vegades hem sentit aquesta exclamació i quantes vegades l’hem dit nosaltres mateixos. Qué raro! Un s’apropa a un desconegut i li dóna una abraçada. Qué raro! En canvi, si un va amb un cotxe de 10 metres de llarg per 7 d’ample valorat en 60000 euros, ningú diu “Qué raro!”. Aquí ja barregem dues idees: el que és desconegut i inusual per nosaltres amb el que és impropi i desproporcionat (i nociu, en el cas concret del cotxe).

Qué raro és l’exclamació utilitzada quan una cosa sobta, quan no estem acostumats. Per tant, seria més correcta dir: Ho trobo sorprenent!. Seria bo, ara canviar el “qué raro!” pel “qué sorprenent per mi!”. Aniria bé, perqué potser així comencaríem una conversació prou interessant sobre que troba cadascú de nosaltres sorprenent o raro. Crec que és evident suposar que cadascú de nosaltres trobarà rao o sorprenent coses diferents. “Home, si veus una vaca volant” diran algunes ments brillants. Aviam, raro o sorprenent no és quelcom irreal. Raro és que el que dintre d’una normalitat se surt d’aquesta. I el que comentem és que cadascú te la “seva normalitat” establerta, i sí, és difícil modificar-la, flexibilitzar-la, més en el present de buidor i aparença que hem de viure. És la baralla de cada dia, ningú s’escolta, hi ha una falta de comunicació brutal. Informació i oci i de tot i més n’hi ha per donar i vendre, però comunicació i diàleg, res de res. La gent s’aburreix si ha d’escoltar i descobrir coses noves. Per tant, queda sempre dir: Qué raro!

A tots els que diem qué raro proposo fer un exercici d’humor, de realisme i de perfeccionament del català. Ens hem de riure de la vida, no ens pot sorprendre res, sí reaccionar i sentir, no ens tornem ara uns robots, però si un veu una situació diferent a les que està acostumat, pensem un moment, perqué segurament a tu t’estaran mirant i dient: Qué raro. No perdem tant el temps mirant els altres si no és per aprendre i per ser positius, i fixem-nos més en el que hem après i el que ens queda per aprendre