Who’s the terrorist?

Després de la matança, genocidi, massacre o com ho volgueu dir del govern sionista vers Gaza, hem pogut comprovar, per enèsima vegada, de què va tot. I sí, per enèsima vegada, i per enèsima vegada, els assassins podran dormir tranquils i ningú mourà un dit perquè no sigui així. Evidentment, no es pot fer res. Qui mana pot matar indiscriminadament. Qui mana té tot tipus de recolzament. Per una banda els mitjans de publicació (amb excepcions, com El Público o Haaretz); d’altra banda de la classe governant, tant polítics com multinacionals; i per últim, el poble, qui un cop més accepta l’opinió d’una majoria representada per gent com la Rahola, Bassat, Carod, etc…És a dir, poder, ignorància i manipulació, i tot per amagar un altre massacre sobre el poble palestí.

Des de l’any 1948 estan fent una neteja ètnica. Historiadors jueus com Pappé o Rabkin denuncien la matança que han fet els diferents govern jueus, amb el recolzament dels nord-americans. Com ens han enganyat, com han aconseguit que la majoria culpi els palestins i que els consideri uns terroristes incivilitzats. El món s’ha construit des de l’engany més absolut: la  veritat sempre està del costat de qui viu d’acord les normes del sistema. Un sistema que només vetlla per l’economia i els interessos de La Corporació. Als palestins se’ls vol esborrar del mapa; ells no estan al sistema, per tant, els volen eliminar. Primer els van obligar a cedir territori. Després els van ocupar. Ja viuen entre murs, embargament i misèria absoluta. Si es defensen, si ataquen a qui els està matant, els titllen de terroristes. Que no ens enganyin. Els terroristes no són ells.

Res existeix

Serà possible? Tot és mentida. S’ha confirmat. Tot ha quedat en evidència. Tots hem quedat en evidència. Com? Bàsicament, perquè res existiex.  No hi ha cap realitat. Res existeix. No hi ha cap conflicte bèl·lic. Cap habitant pateix fam. No hi ha governants ni empresaris ni banquers. No existeixen els rebels ni els inconformistes. No hi ha hagut m ai cap revolta ni cap bombardeig. Les esquerres i les dretes són una gran mentida. Ni pobres, ni milionaris. Ni reis ni presidents. Res existeix.

Quan em llevo pel matí, no em llevo. Ni tan sols havia dormit. Ni és de dia ni tarda ni és nit. Les parets de casa meva no són parets, ni casa meva és meva ni és casa. Em puc vestir perquè em vull vestir però no tinc roba, perquè no hi ha armari. Crec que em prenc un cafè mentre els meus ulls em diuen que una substància negra ja és a punt de servir-se a una suposada tassa. Un cop estic convençut de que ja estic llest per anar a treballar, penso en qui sóc i en què treballo. Si fins ara res existeix, la meva feina segurament no existeix. Aquest “no existeix” m’agrada. No obstant, si res existeix però gairebé tothom pensa a l’inrevés, el fet de no anar a treballar anirà en contra meva. Si tot és mentida, definitivament, les multinacionals i les empreses amb mentalitat ambiciosa i competitiva són la pitjor de les mentides, però alhora la millor. Només del fet de pensar que els empresaris despotes en realitat no existeixen…quin plaer…O que les monarquies no existeixen, no hi ha cap rei…ni cap polític…La classe política no existeix. Els corruptes tampoc…i inisteixo, no hi ha reis ni reines ni rics ni pobres. Tot és una estafa. Ens han enganyat perquè s’han d’establir unes normes i unes classificacions, per no permetre que siguem lliures; però res existeix. Tots som humans, amb ganes de ser lliures, però no ens ho permeten. Hem de treballar, tenir diners, consumir…Ser uns avorrits que només parlen de feina i de banalitats. Pensar en la nostra aparença, en coses senzilles, en la comoditat que dóna ser com tots, pensar com tots i ser un egoista com tots. Potser en el fons sabem que res existeix, i per això no pensem en res més que en la nostra buidor, en la nostra idiotesa, en el nostre conformisme.

De fet, si res existeix, que més dóna que dia a dia res canvïi? Lògicament, sóc presoner de la meva educació i dels meus hàbits, per tant, aniré a treballar. No puc estar per sobre del que m’han ensenyat? I si sóc capaç de pensar que no m’han ensenyat res i que puc esborrar el disc dur que porto integrat?  Partirem de la premissa de que jo existeixo, de que tu existeixes, de que ell existeix, per tant, nosaltres, vosaltres i ells sí existim. Per tant, si no ens han ensenyat res, si res existeix, que fem obeint les normes establertes. És de covards seguir unes normes que no existeixen inventades per ningú. Ningú ens governa. Ningú ens educa. Ningú ens estima. Ningú vetlla per nosaltres.

Tot és fals. Tot és un gran invent. Si res es real, no podem saber qui ho va inventar tot. Si existim, tenim dret a una explicació. Si no ens donen una explicació, no obeïm a ningú i fem la nostra. Evidentment, responsabilitat i llibertat. Ningú ens controla, per tant, un mateix s’ha de controlar i saber fins on pot arribat. Oblidem els invents, les normes i els diners; són els invents que volen controlar-nos. Dominem la situació. Siguem nosaltres i no ningú qui mani. La virtut està en no creure en res i voler canviar les coses.

No es pot tenir tot

Hi ha moments en els que sembla que la realitat no existeixi com a tal, moments en els que reflexionar sobre la teva vida et duen cap a pensaments que despersonalitzen l’existència. Ser massa conscient del que un viu és perillós o beneficiós? El que em queda clar és que és apassionant el fet de poder anar sempre més enllà del que t’ofereix el teu camp visual. Que no em parlin de psicopatologia o de pragamatisme; que em parlin de profunditat, del mal que fa pensar en qui és un , en qui t’estima de debò, en què faig durant el dia; en per què existeixo i per què val la pena seguir endavant. Per què som tan inútils i despreocupats? Si no intentem millorar, no deixem de ser trossos de carn amb ulls sense cap mena d’empatia ni humanitat. La cultura i l’educació ens fa ser persones. És tan evident que fa fàstic. L’educació és massa seriosa per posar-la en mans de les persones.

Quan una persona en teoria ha d’estimar-te i no ho fa, la sensació de que t’han enganyat t’embruta el pensament i el teu dia a dia. Quan algú que és sang de la teva sang i ha volgut crear-te i no s’interessa per la teva vida, és massa dolorós com per oblidar-ho o per riure-se’n, opció que gairebé sempre funciona. Si reps una educació religiosa, encara que no t’hagin banyat en aigua de l’aixeta sagrada o els teus pares no hagin col·laborat en la riquesa de l’església a base de comunions i farses sagramentals, el fet que un pare no et recolzi és una ferida infectada de per vida. L’oblit d’un pare respecte el seu fill és el càstig que rep el fill no desitjat; l’omissió d’amor d’un pare cap al seu fill és com un vòmit de pus que salpica el passat, el present i el futur. El dany pot arribar a ser irreparable quan un és conscient dels fets. La ignorància i la despreocupació ho eliminen tot. Esborren la il·lusió, l’esperança i la mínima possibilitat a canviar un rumb predeterminat pel desamor. No hi res més hipòcrita i més desagradable que forçar les situacions o intentar agradar els altres. Canviar perquè t’acceptin és pitjor que tirar-se d’un vint-i-setè pis. Buscar el comentari o el tema que serveixi per començar una conversació no desitjada és tan patètic que només de pensar-hi em vull morir. S’ha de ser políticament correcta i menjar-se la dignitat perquè la teva consciència malèficament educada i per tant enganyada i donar un pas endavant per fer front a una situació tan desagradable com sentir-se invisible per un pare? Val la pena esborrar tots els errors i acceptar que el teu pare només pensa en ell mateix i en el seu univers? Quantes preguntes, quant dolor, quanta debilitat. Si un passa de tu, doncs mira endavant; retrocedir per donar-se de morros constantment al final cansa. Perdre el temps amb gent que no et mira als ulls, que no t’escolta, que no vol estar amb tu, que li importa un rave la teva existència és consumir-se mica en mica. No hi res pitjor que sentir-se estrany i totalment sol quan estàs entre gent; si la sensació es dóna entre coneguts, millor no tenir una pistola a mà.

No crec en els que no creuen en mi. No confio en els que no confien en mi. No comparteixo amb els que no comparteixen en mi. No dono a qui no em dóna. No m’interesso per qui no s’interessa per mi. No pregunto a qui no em pregunta. No omplo a qui no m’omple. No m’explico amb qui no s’explica. No m’apropo a qui no se m’apropa. No somric a qui no em somriu. No vull a qui no em vol. No entenc a qui no vol entendre. No li alegro el dia a qui no està mai alegre, a qui no vol estar alegre i a qui no deixa estar alegre. No, no i no. No cedeixo amb qui no cedeix. No suporto a qui no em suporta. No escolto a qui no escolta. Respecte, sempre. Benevolència i hipocresia, mai. Jo sóc així; tu ets així. Si algun dia ens retrobem, ja sabré què hi ha entre nosaltres. I si no ens tornem a creuar, serà el punt i final. No estimaré a qui no m’estima.

Vencedors i vençuts

Estem immersos en un forat negre de dimensions desconegudes sustentat per conceptes intangibles definits i estruidats per individuls sense escrúpols. Ens trobem en un punt sense retorn on cada moviment que fem està controlada per càmares, agents de seguretat i dirigents corruptes. La publicitat i les imatges governen les nostres ments i per tant el nostre pensament. Ens eduquen per ser persones obedients i perfecament adaptades a les necessitats del sistema. Si aquest pateix, els culpables som nosaltres, o bé perqué no treballem tant com cal o bé perquè no gastem tant com voldrien les empreses i els bancs. La mentalitat que ens han imposat és la de no crear alternatives, no dubtar de res i passar per caixa. Aquest és l’únic sistema possible? Per un món corrupte i per una vida que sense diners no hi ha vida, efectivament, sí.

Les eleccions als EUA són les eleccions més importants del planeta. I s’ha convertit en la gran sitcom de la temporada. Tots coneixem als dos candidats, els seus secrets, etc. Hem d’estar informats, són els reis de l’imperi del consum i de la ignnorància. Ells han imposat el seu model de societat; EUA és el món, i el món és dels EUA. Educació, cultura, economia, economia i economia. L’economia és important, però ho és més que l’educació? Lògicament, per segons quins energúmens, sí. Només cal escoltar declararcions de segons qui sobre el canvi climàtic, o el que és més evident, el mutisme que hi ha sobre el drama de la fam. Als darrers anys quin polític ha parlat seriosament dels 1000 milions de persones que no poden menjar cada dia? Qui ha denunciat les injustícies? Ni a les esquerres, ni a les dretes ni enlloc. De fet, no hi ideologia ni res. Només discurs per enganyar als votants i mantenir l’escó. Els últims que van dir les coses pel seu nom, o van perdre les eleccions, com McGovern davant de Nixon, o bé van ser assassinats, des dels Kennedy fins Allende. En canvi, si col·labores en el règim capitalista, de qualsevol manera, com Pinochet o Videla, tindràs immunitat. Si ets amic dels cowboys de la ort, cap problema. Les reunions entre polítics s’han convertit en un espectacle de publicitat, de fotografies, grans àpats i luxe insultant. Ens diuen que hi ha crisi, quan l’autèntic crisi, la de valors i la de sentit comú fa dècades que existeix, i és el que interessa. Què et diria un habitant del Sudan si li comentes: “Al meu país paguem hipoteques de 300000 euros durant 40 anys; a part necessito un cotxe, calefacció a casa, televisió plana, anar cada cap de setmana de compres, menjar més del que necessito; en definitiva, gastar més del que puc, perquè és el que m’han ensenyat a fer: sentir-me viu a través del que gasto; ara ens hem adonat que no podem continuar amb aquest ritme de vida, però que no estalviem sinó tot s’atura”. Si ens aturem a pensar en què fem dia a dia poden haver encara més suicidis. Estudiar o formar-se per aconseguir una feina que doni calers per anar a viure sol o en parella, perquè com més gent marxi de casa, més pisos i per tant més capital invertit en sòl. No interessa que hi hagi molta gent en un pis. Un cop estem col·locats, doncs a millorar, és a dir, a gastar més cada any. Tot aparença. I quan et fas gran, a les escombraries tu i les teves pertinences.

Estem tots implicats. Hem de mantenir aquest sistema que economistes com Friedman i polítics com Roosevelt i Churchill van construir com a model ideal de societat capitalista i que ha derivat en un sistema consumista sense més, on uns consumeixen, uns altres subsisteixen i finalment s’enfonsen, mentre una sisena part del planeta que no pinten res es moren  o de fam o per alguna mina antipersonagràcies i d’aquesta manera, el·liminant-los, facilita que una minoria formada per personatges vomitius s’enriqueixi i a més a mes se’ns riguin a la cara des del seu despatx perfectament equipat…o si no des dels seu cotxe oficial tunejat amb els nostres diners, alhora que un dels seus súbdits redacta la parrafada que utilitzarà per mantenir el seu càrrec i el seu sou també pagat per tots nosaltres. Tants diners per no res. Només per mantenir els seus luxes i capritxos.

Paga per tot

Pagueu per tot, pagueu per tot. Pagueu per llegir. Pagueu per estudiar. Pagueu per menjar. Pagueu per morir. Pagueu per tot. Paga.

Sortir al carrer de moment és gratis. Ens demanaran algun dia cèntims per poder-ho fer? Crisi, tothom angoixat. La paraula CRISI es convertirà en una marca per vendre. Pagueu per la crisi. Tenim por als canvis, i d’aquí l’angoixa. No sabem què passarà, ja tenim notícia. A vendre diaris. A guanyar públic. Ens horroritza pensar que ja no serem com hem sigut fins ara. No volem canviar els hàbits. No volem que ens canvïin els aparadors. No volem deixar de veure preus ni ofertes. No volem deixar de pagar. Paga.

700.000 milions de dòlars. 30.000 milions d’euros. 4% del PIB. 3% del PIB. Estalvis. Hipoteques. Paga. Tants diners perquè res canvïi. Pagar perquè els rics seguiexin sent rics. Pagar perquè els pobres no molestin i seguiexin morint-se. Paraules i més paraules per confondre el poble. Demagògia per tranquilitzar els votants. Donar la cara per salvar el cul. Discurs amable per salvar una societat salvatge. Una cara distesa per mantenir una situació caòtica. Els diners ens tenen esclavitzats i tenim por de perdre’ls. Paga.

Empreses, borsa, corbates, inversors, corruptes, polítics, lladres, estafadors, bancs, marques, publicitat, mitjans de comunicació, èlite, escola, mentides. Ens enganyen contínuament. Vomiten les seves exigències i no assumeixen que la culpa és seva. No han volgut aturar-se mai. Volien més i més, la seva vida és acumular riquesa, no saben fer res més. La seva misèria no té límits. Paga.

Pagueu per tot, pageu per viure, no sigueu mai lliures. Un sistema que ens té esclavitzats i que no ens permet pensar amb llibertat. Protocò, hipocresia, aparença. Els valors de la intel·ligència d’avui en dia són els valors del sistema de consum. Intel·ligència és igual a consumista. Voler veure la realitat et distancia de la massa. Una societat morta és la qui segueix el discurs de la classes dominants. Estem tan morts que mai més podrem estar vius. Ens han convençut per comprar-ho tot. Ara ens han convençut de que no és necessari comprar-ho tot. Qui obeeix no es pot queixar. Qui no té criteri està mort. I no cal una crisi per adonar-se’n. Paga.

Pagueu per tot, pagueu per la vida, pagueu per la mort. I seguim pagant. Paga.

Exemples

Algú es va atrevir a dir que sortir de casa embruteix a la persona. I no parlem de la mala feina de l’ajuntament en qüestions de neteja, que n’hi hauria molt a parlar, perquè netejar només la part de la ciutat on hi ha turisme, ja diu molt del concepte de ciutat que tenen aquests dropos que governen. “El callejeo embrutece”, aquesta era la frase a la que volia fer referència suggereix que un ha d’estar preparat per trobar-se de tot, i generalment, de tot en termes totalment negatius. Soroll, empentes, nens i adults amb síndrome de l’emperador, contaminació, agressivitat, aglomeracions…i no crec que sigui vàlid allò de “ja se sap, una gran ciutat”. No ens enganyem, la frase ha de ser: “Ja se sap, la mala educació”.

Dels petits detalls als grans detalls. Anar a comprar el pa ja et fa veure com és la gent. Entren a la botiga i sense dir res més, donen l’ordre, paguen i se’n van. És un petit detall sense importància, però no es pot saludar o dir sisplau i gràcies? A casa nostra fem el mateix? I no penseu que això és ser un “carca”, no vull creure que la bona educació, millor dit, els mínims per ser educat siguin cosa de “carca”. El tema és complica perquè moltes famílies es criden, menys a les criatures, evidentment, no vagi a ser que tinguin un trauma. Els nens ja de ben petits són uns monstres maleducats, efectivament, si els pares són uns grans monstres maleducats, què podem esperar. Els adolescents ja és el boom dels malparits maleducats. Ahir estàvem a Sitges, intentant gaudir d’una pel·li, quan ja començada va començar a entrar gent. Cap problema, si la gent entra tard, que sigui discreta, es quedi al final de la sala i llestos; però no. Entraven parlant, rient perquè no veien (sí, idiotes, si entres a un cine amb la sessió començada, tot estarà a les fosques), i intentant agafar lloc davant de tot, passant entre files. Els reis de la sala. El drama vé quan veus a adults fent el mateix. Els adults som els culpables. Els nens són els gran protegits, però els adults som qui tenim la responsabilitat de tirar endavant la societat. Som els models a seguir, i si ja ens mostrem com éssers despreciables, per despreciar al pròjim i despreciar-nos per tant a nosaltres mateixos, què volem demanar als infants o als adolescents, que só persones sesne cervell, sense cultura i sense cap mena d’educació? Si els adults ja som necis, les futures generacions aprendran a com ser necis i milloraran la nostra mediocritat.

Hem nascut en un mar de merda. Estem immersos en un despreci continuu. La velocitat en la que es mou la ignorància i ho atrapa tot és invisible. Escapar de la foscor és tan inútil com voler escapar del teu cos. Hem nascut en un pou on la sortida queda massa amunt. Ningú mira la sortida, s’acabaria el negoci. Un mar de merda governat per trossos de carn sesne escrúpols que s’omplen la boca amb les seves mentides. La gent obeeix les seves ordres. Seguint les seves ordres, res canviarà mai fins que al final tot reventi.

Tens un blog? Tens un blog? Ets un snob? Ets un snob?

En una societat on tots som cinèfils, grans lectors, escriptors, en definitiva, grans erudits, qui marca el criteri? Allà on vagis et diran que l’art és una de les seves grans aficions. Nens, adults, ancians, tots són intel·lectuals. Internet i la falta de sinceritat ha posat el llistó molt baix. Els nens fan fotografies, els adolescents fan curtmetratges i arreu està ple d’artistes. I m’oblido dels escritors. Qui no té un blog? Sí, siguem sincers. Almenys un servidor es sincerarà. Jo tinc un blog perquè em considero un desgraciat que no s’atreveix a deixar la seva feina i dedicar-se al que més m’agrada. Sí, vaig fent amb alguna revista…i què? Cada dia, a la maleïda oficina, a ser invisible durant set hores al dia, es diu aviat. De la mateixa manera que l’escriptor és el que viu del que escriu, o almenys, qui publica els seus llibres i rep un reconeixement dels altres, doncs el cinèfil és qui viu pel cine, el gran lector és qui empassa i assimilia un llibre per setmana i el vegeterià és el que no menja carn i cada dia menja verdura.

Tinc un blog, parlo de la meva asquerosa vida. Aquest és el motiu dels blogs. Dir que tens un blog. La segona part de la frase no la reconeix ningú. Tenir un blog és com anar al cine o comprar llibres per Sant Jordi. Dediques una part del teu temps a fer una activitat intel·lectual, perquè no ens enganyem, tots necessitem uns minuts de lectura, encara que sigui un cop per setmana, per diferenciar-nos de les bèsties, i així, ho pots dir als teus coneguts o amics, i si aquests també tenen el seu blog, doncs ja pots xerrar de la teva vida virtual. Un blog és una manera més d’enganyar-se, com anar al cine a passar l’estona o mirar llibres per Sant Jordi. Sí, em repeteixo com es repeteixen els fantasmes que parlen sempre dels seus moments artístics i genials plasmats a travès dels patètics blogs. O el que diu que va molt al cine…Hi ha gent, que encara que anés cada dia al cinema, no li serviria de res. Si fas una activitat per passar l’estona, és com no fer res; per això, millor dormir. Preguntes a algú que t’expliqui la pel·lícula i et diuen: “M’ha agradat”. D’acord, i per què?. “Perquè ho fan tots molt bé, és entretinguda, té moments durs…” Perfecte, i la reflexió? Si vas a mirar una pel·lícula, no pots anar com si anessis a mirar un partit de futbol. Respectem l’art, respectem-nos nosaltres mateixos i fem-nos respectar exigint art de qualitat, que expressi amb sinceritat. Serà millor o pitjor, però sigeum seriosos, formem-nos un criteri i fem les coses bé. Si llegim un llibre, pensem en el què llegim. I així, llibre a llibre, tindrem més profunditat. Igualment amb una pel·lícula, amb un museu, amb tot. Mica en mica comprovarem com assimilarem més conceptes i aprendrem més. I ho dic, insisteixo, per respectar-nos a nosaltres mateixos com cal. No ens mereixem més que mirar la TV, fer un blog buit o anar de compres com zombies? No és un avorriment no aprendre res i no evolucionar? No hi res més insuportable que els personatges de l’estil Basté, amb pasta, amb un bon càrrec que els permet comprar i anar a tot arreu, que no aprofundeixen en res més que en seu ego i a sobre et diuen què veure i que fer si vols ser tan culte com ell o tenir un blog tan cool com el seu. Aquests personatges diferencien els hobbies amb créixer i aprendre i sempre parlen de tendències, és a dir, del que està de moda i s’ha de fer per estar al dia. Què patètics són aquests individus…què tristos, què buits i què egocèntrics…El que té una vida acomodada. Els hobbies són per passar el temps. Créixer i aprendre és assimilar conceptes que ajuden a anar obrint els ulls mica en mica, això si algun dia els podem arribar a obrir. Almenys, intetar-ho, per respecte a nosaltres mateixos, i disculpeu la pedanteria, a la vida.

Evidentment hi haurà qui dirà que ell es respecta prou i s’estima i em dirà que no sigui pesat ni pedant, que ell té prou amb en Messi, la Fòrmula 1, les marques, l’Alcampo, el sofà, la nit,  i cap porblema. Si es té humor, disculpeu, per mi, el més important en aquesta vida convertida en infern per culpa dels diners (CALLO!), doncs cap problema. Si un es conforma amb això i és sincer, doncs anirà a la seva, es dedicarà a mirar futbol, a parlar de roba, de la TV i prou. El gran problema és que la majoria són així però miren alguna pel·li, llegeixen algun llibre, mengen algun dia fruita, i ja et mengen el cap donant-te lliçpns de cine, de literatura i de com menjar correctament. Són els fantasmes d’avui, la gran majoria: Parlen de tot, opinen de tot, són els millors, només parlen ells, i el pitjor de tot, són uns avorrits i uns amargats que fan por, perquè en realitat sí saben que són els més ignorants, i ho tapen escrivint en el seu blog o parlant tonteries sense escoltar. El món és seu, per això em refugio en aquest blog de merda, per amagar-me d’ells i de la meva mediocritat.

1984…o un món feliç?

Encara que soni a oportunista, a populista o com ho volgueu anomenar, considero just elogiar les accions de l’Enric Duran. Des de la seva acció contra els bancs fins la publicació de Crisis, el diari que va sortir al carrer el 17 de setembre, aquest senyor ha demostrat que si tots fossim prou valents i diguessim prou, es podrien canviar les coses a llarg termini. L’Enric Duran no vol col·laborar en aquest sistema, no vol saber res de bancs, hipoteques, no vols ser esclau del sistema, i ho ha aconseguit. Ara el perseguiran i intentaran acabar amb ell, però ha demostrat que si un vol, actua. L’anestèsia que portem tots a sobre ens impedeix continuar el camí que ha traçat, estem massa acomodats i pendents de les gran pantalles. Preferim ser esclaus que ser com l’Enric Duran?

El diari Crisis és una petita enciclopèdia sobre la dictadura que ens té lligats de mans i peus. L’invent dels bancs, els crèdits, el negoci de les armes, el món del petroli, les famílies que governen, les famílies que realment dominen la societat, tot, perfectament redactat i explicat per l’equip de l’Enric Duran. Es pot consultar a www.17-s.info, i baixar el .pdf del diari. És inadmissible com ens tracten, i és molt senzill dir-ho i fer la pataleta de torn, però a Crisis tot s’explicat amb ets i uts. Des de com la família March segueix sent de les més importants -recordem que eren un dels que subvencionaven a Franco- fins el que significa el “Círculo Ecuestre”, o que el president de La Caixa és a més el vicepresident de Telefónica. Tots els que treballem en el món de l’oficina sabem que no es poden dir les veritats; que un s’ha de callar, perquè així ho hem trïat. Segurament el nostre cap és un indesitjable que només veu diners. Som uns covards, durant 8 hores al dia de dilluns a divendres ens quedem callats per poder anar de vacances o de compres. És un tòpic, però és la realitat. Som uns venuts, uns esclaus, anem cada dia a treballar a feines asqueroses perquè tenim por a ser lliures. No coneixem l’autèntic llibertat, no ens enganyem. No sé si l’Enric Duran la coneixerà, la veritat, ni idea, és més això de Robin Hood i xorrades semblants que no són més que paraules majors per vendre més diaris em sembla patètic tot plegat; però estic segur que sí ho intenta, que si lluita i s’eforça per alguna cosa més que per tenir un treball digne. Quina estafa el que ens han enseyat des de petits: a callar, a obeïr i a trobar feines ben pagades, fer-te un nom i gastar molt. L’educació és allò que avui en dia ens impedeix pensar per nosaltres mateixos, dubtar, ser lliures, en definitiva, ser persones. Em  lamentable que només aparegui un Enric Duran i en canvi apareguin innumerables candidats a idiotes a l’estil dels “triomfitos”, futbolistes guapots o famosets que no saben articular paraula…o a empresaris de l’any, que són tan idiotes o més, però refinats i adinerat. Des de la meva covardia i aniquilació personal que pateixo cada dia, com pot ser que aguantem tant? No ens adonem que treballem per gent que només s’interessa per fer cada dia més diners? I per això diuen que hi ha crisi, perquè no poden tenir més. No tenen prou? És més, no tenen prou amb no sé quants milions d’afamats? No tenen prou amb cinc ciratures mortes per minut per culpa de la fam? No tenim prou de ser esclaus d’un sistema podrit?

Segurament és massa incòmode pensar en que tot pot ser diferent, en que no vivim en la millor societat possible i menys en un món suficientment acceptable ni correcta. Sempre serà més fàcil pensar en que bé que s’està a una terrassa amb un pica-pica, o anant al centre comercial o anant de viatge ben lluny per no fer res. Ens agrada acostumar-nos a les coses senzilles, ser superficials i no anar més enllà del que se’ns presenta el dia a dia. “Canviar el món és impossible, no siguis beneït”, ens diran, o “…la condició humana…”…Doncs si la condició humana és callar i enganyar-se, quina merda ser humans. I si això és vida, em cago en la vida. I si això és la civilització, vomito en la civilització. I si tenir diners és triomfar, vull ser un fracassat. Ja sé que sóc un covard i un egoista, perquè només miro pels meus interessos, sense arribar on crec que ha arribat l’Enric Duran: que abans de tot i de tothom, està la dignitat i l’autèntica llibertat. I dir el que un veu, sense embuts i sense por. I que no tots volem ser uns idiotes, i almenys un ho ha demostrat.

Els millors veïns: els polítics

Viure en una ciutat tan apretada i superpoblada com Barcelona provoca situacions límit amb els veïns. Qui no té problemes amb unes persones amb les que hi vius paret amb paret tot l’any? Efectivament, cada persona té el seus propis límits, i potser hi ha qui traga o que senzillament passa olímpicament dels sorollets del veï. D’acord, un potser és massa tiquismiquis, però a vegades, o més ben dit, sovint, les persones som uns idiotes insuportables. En canvi, els polítics, sí que són bona gent, bons veïns: tenen diners, no fan soroll perquè no mouen ni un dit per res del món, mai estan a casa, ja sigui per anar a dinar a El Bulli o per anar a la 3a residència, i a més, sempre voldran quedar bé amb tu, i si no t’ho deixen gratis, podràs acordar un bon preu. Sí sí, et vendran si cal, a la seva parella. És el que té ser polític, que són com els comercials, però en silenci i amb més contactes.

No obstant, no ens enganyem. Polítics n’hi ha masses, però no tindràs tanta sort de que et toqui un polítc com a veí. Aviam, això si no et dius March o Cruyff, tot sigui dit. El més freqüent tenir com a veïns a la típica, sí, típica, família amb nens petits. Aquellla parella jove, acomodada i ben conservadora, amb dos cotxes, una moto, dues filles i quatre neurones repartides per tota la família. Aquests són dels que es desperten ben d’horeta els dissabtes i diumenges, i si no tens la sort de se’n van d’excursió o se’n van a la merda, doncs els tens donant pel sac a base de bé. I no donant pel sac plegats, no, si no que cadascú té la seva manera de fer-ho. El cap de família, i cap no perquè mani, no, si no que l’anomeno cap volent dir realment cap de serveis domèstics, perquè generalment, l’home no deixa de ser més que un majordom-paleta-mecànic-manentes silenciós al servei de la casa. Aquest és l’avenç respecte la igualtat de gènere, la dona cridant i manant; mentrestant l’home calladet i currant. Total, per una banda el paio netejant els cotxes i la moto, perfectament aparcats davant de casa, sense moure’ls, no vagi ser que li prenguin el lloc. Només els mou per anar a dinar el dia de Nadal amb la família o per anar de vacances. El paio, dissabtes i diumenge, desmuntant els motors, netejant vidres, etc…i si no, fent forats, posant quadres, estanteries. La qüestió és que l’individu es lleva ben d’hora i no para…de fer soroll, suposem per desconnectar de la seva família. I no m’estranya. La dona, es lleva més tard, sí, i a mb una marxa… Crida tot el dia, i com no, les nenes, també criden tot el dia. La més menuda no para de cridar, però cridar com pot cridar el fanàtic que va al camp de futbol, doncs el mateix. La nena tot el sant dia cridant, plorant, mama per aquí, mama per allà. La nana més gran, més silenciosa, però quan li dóna per imitar la seva mare, n’hi per treure l’escopeta. No m’estranya que el paio es posi a desmuntar motors. Per això té dos cotxes i una moto. És com un nen amb el seu parking de cotxes, però en gran. El que és formidable és quan es posen a la porta de casa totes tres, la mare i les dues criatures, i la mare, dirigint-se al pare, li diu: “Papa, papa, estem malaltes”. Formidable. Quina gran família. La cara del pare és per fer-li una foto i penjar-la com a anunci del pare feliç, a la cantonada de gran via amb passeig de gràcia, amb la frase: “La grandesa de ser pare i marit al segle XXI”.  Quan juguen al karaoke també és formidable, sobretot per l’hora que trien: dissabtes a les 16h. de la tarda. I si no juguen al karaoke, surten a la seva terrassaeta, sí, terrasseta, dos per dos, aproximadament, i vinga cridar. El pare, com sempre, jugant a cotxes o a McGyver. Però sempre, tots, amb el volum al màxim. I els hauríeu de veure caminar per carrer. Ell davant de tot, darrera la mare perseguint a la menuda, i la filla gran mirant-s’ho per darrera. El pare parlant sol, la mare cridant i la filla intentant comunicar-se amb qualsevols dels seus pares. Cadascú per la seva banda, però sempre fent soroll.

La família perfecta no existeix, és una llàstima. Perquè no em negareu que tots ens considerem fantàstics i exemplars. Som els veïns perfectes, els amics perfectes, la gent perfecta. Els que s’equivoquen, sempre són els altres. La família que tinc al costat són uns impresentables, en canvi nosaltres som els veïns que tothom voldria tenir. Segur que sí, oi? I això és el que pensen ells, i vosaltres, i tothom. Que la culpa és dels altres. I així ens va a Barcelona. On tot és soroll, i tot és contaminació, sobretot per part de les famílies que no són tan respectuoses com la meva, o com la de qualsevol polític, sempre tan exemplars, tan correctes i tan silenciosos, sobretot, silenciosos, perquè, insisteixo en la única veritat que conec sobre el món, mai fan res.

Senzillament brutal

Així és com es defineix un dels locutors de parla catalana que ofereix la seva objectiva i excepcional visió del món pels matins. De veritat, és un paio que es defineix com “senzillament brutal” a la seva web, sense cap tipus de pudor. Segur que li diuen que ha tingut una idea fantàstica, tan fantàstica com la pregunta del dia que fa de dilluns a divednres. Avui era: Tens accions? Gran pregunta, amic periodista. D’una profunditat i d’un rigor informatiu. Magnífic. Algun dia ha preguntat: Arribes a final de mes? Arribes a final de mes? Sí, s’agrada tant que repeteix la pregunta dues vegades. Tornaries a l’escola? Tornaries a l’escola? Això és informar i situar-se al nivell de la seva estimada Catalunya. Us imagineu a David Vidal o a Javier Clemente fent la Nit al dia? Doncs el mateix passa amb els programes del matí o amb els diaris d’opinió. Com pot ser que els màxims exponents del periodisme esportiu acabin fent-se càrrec de la informació general?

Catalunya s’està convertint en un ghetto per gent rica, simpàtica, nacionalista i polítcament correcta vers la història de la nostra estimada terra. Estimar la terra, la cultura i la llengua és imprescindible, tan com viatjar i portar amb normalitat el fet de ser diferents i de voler integrar a qui ve a aquesta terra. Si seguim pel camí del elitisme i de la ignorància, malament raï. Refugiar-se en una colla de rics i acomodats i riure’s les gràcies sense cap tipus de serietat, emprenya. Aplaudir comentaris i tenir amics és fantàstic, però fer-ho per benefici propi…que cadascú opini. Escoltar com es fan la pilota sempre els mateixos, emprenya una mica. Escoltar tonteries i bajanades sense parlar del que ens té fins l’aigua al coll, emprenya més. En una Catalunya empobrida intelectual i econòmicament, en una Catalunya dominada per l’snobisme, en una Catalunya invaïda per turistes, en una Catalunya burgesa i per tant elitista, emprenya que aquests que tenen grans sous i grans paraules tinguin la poca vegonya s’imposar la seva manera de veure el món i d’entendre Catalunya. I com es pot entendre que un periodista no parli dels problemes reals del país, del continent i del món en general? Mullar-se i fer un monòleg exigint el cinema en català, això sí, que dóna catalanitat. Quin transgressor…Parlar de política a fons, de la societat, de literatura de veritat…aquest ja és un altre tema. Li agrada més la paraula fàcil i no embrutar-se pas.

Encara no ho saben, però el seu periodisme és el del “tomàquet”. Fàcil, superficial, sensacionalista; la diferència és que el “tomàquet” és groller i polítcament incorrecta. Tan poc criteri tenim i tanta poca cultura per no poder millorar el periodisme de casa? Parlen de concerts de 120 euros com si tothom hi pogués anar. Parlen de dinars a restaurants insultantment cars quan només van ells i els prínceps. Parlen de circs i donen propaganda a espectacles inaccesibles sense prensar i adonar-se de la realitat del país que tant estimen. Una quarta part de la població pateix per arribar als 600 euros mensuals. Un 35% de la gent apuntada a la comentadíssima llei de dependència no reben ajudes. El nivell de matemàtiques és dels més baixos del país. El nivell cultural del país és deficient. El català cada dia es parla pitjor. La formació de la gent cada dia és més pobre. Cada dia dia hi ha més rics, per tant cada dia hi ha més pobres. No pots parlar de temes importants? La hipocresia al poder, el fet de quedar bé amb qui et manté a dalt de la piràmide de fama i de glamour, i a convèncer a tothom que no hi res més que estar al dia de la oferta cultural i gastronòmica, comprar el cd de la setmana, anar al cine i al teatre per sentir-se culte…i res més. Comoditat i estimar-se molt.

Crec que la majoria de la gent, i ho veiem amb amics, en un servidor i en molt gent, com més vegades et diuen guapo i més t’aplaudeixen, més números tens de convertir-te en un egocèntric insuportable sense criteri i sense capacitat d’autocrítica. L’autèntic és el que no canvia davant de l’excés. Quan t’encanta que t’apaludeixin…o quan busques expressament el reconeixement de la manera més fàcil…

Aquest es pensa que tothom és com ell, que la classe mitja i classe alta ho és tot. Ja se sap, l’art, la cultura, els mitjans de comunicació, i tot en general, estan dominats per la classe mitja i classes altes…amb opinions i conducta de gent adinerada i acomodada de la vie en rose i filosofia de reiets de la casa enamorats dels boulevards de Paris. Són rics o amans de la riquesa amb arguments de gent rica, i ja se sap quin concepte de la vida tenen. Estan contents amb aquests sistema, adaptats i pendents de quedar bé i ser el més guai. Només li agrada el que és car, el que no pot pagar tothom, el que val pasta. la cultura, només amb pasta. quina pena, tot són diners, tot.

Almenys els vostres estimats i alhora odiats ianquis sí que tenen autocrítica i que no estan per la moda…des d’ artistes de renom o més deconeguts fins a periodistes de tot tipus. A Europa tot és elite i pasta. Has parlat de David Foster Wallace? No és dels vostres, i tant que no…encara que si es posa de moda, us apuntareu al carro, com sempre heu fet.

És més fàcil estar tot el dia content i donat-se petonets, mirar-se el melic, pensar-se que ets el millor, que ho tens tot per triomfar, pensar i reflexionar sobre coses còmodes, no anar més enllà del que ofereix el
sistema, diferenciar-se mínimament amb productes que estan bé però que són políticament correctes i ampliament acceptats…tot gira al voltant de la correcció i del quedar bé i anar de cool, snob i de que sóc la rehòstia.

Sóc humil? Sóc modest? Sóc prudent? Evoluciono? Els diners i la meva posició social m’han encegat? Em crec el rei de Catalunya? Tothom té els mateixos diners que jo? Quins són els motius de la crisi? El sistema rutlla?

Això no ho preguntarà, massa incòmode i massa esforç neuronal. Ell prefereix:

Gastes més al nadal?

Gastes més al nadal?

i parlar de Lehman Brothers, de la borsa i no posar en dubte mai un sistema que només defensa la gent de bona família…o dir, paraules textuals:

“Una cosa és anar a dinar, l’altra és anar a El Bulli; doncs el mateix amb el circ; una cosa és anar al circ i una altra és anar al Circ Soleil”

Tots hem d’opinar, sí, però també hem de fer autocrítica i a tots se’ns ha de caure la cara de vergonya sovint, perquè si sempre t’elogien, adeú criteri, adéu dignitat i adéu intel·ligència.